dimecres, 31 d’octubre de 2012

Introducció II




Com s’acostumava a instal·lar un convent?

Els convents tenien el dret expropiar, cosa que no tenia el poder públic. El dret per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal·lés un altre a la mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel·lària fins i tot absorbint carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur. Al segle XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a edificar-hi convents.

Si bé el creixement de la ciutat havia fet que el rei decidís construir una nova muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió econòmica i demogràfica, a causa de les epidèmies i de la pesta bubònica o pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània, l’espai del Raval no es va poblar perquè la demografia no sols no augmentà sinó que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser ocupats per convents i institucions benèfiques.

Per tant el que desitjava Pere III no es va acomplir per mor de les epidèmies i de les crisis. Com que l’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava encerclat per la Muralla de Jaume I, estava completament saturat, les noves institucions religioses que arribaven a la ciutat es veien obligades a instal·lar-se a la banda dreta de la Rambla perquè hi trobaven terrenys buits.

Però instal·lar un convent no era gens fàcil, sovint comportava un conflicte entre eclesiàstics: tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes donacions que ja no anirien a la parròquia sinó al nou convent en una època en la qual els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les parròquies i la del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament impedir-ne la fundació o el creixement. Pensem que normalment el convents, en instal·lar-se, ja es projectaven per créixer  i quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable: església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort, de vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col·legi d’ensenyament superior per als membres de l’orde, de vegades en un altre indret.

Però el conflicte no era sols amb la parròquia sinó que també representava un conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint, no sempre, la instal·lació s’havia de fer d’amagat; de nit, hi arribaven amb carro, de vegades el futur convent era una trista caseta que havien llogat a través d’una persona de confiança, en moltes ocasions era una quadra amb només quatre parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es feia de dia, tocaven la campaneta i deien missa i ja era un convent, il·legal però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això  ho explica molt bé santa Teresa de Jesús a la seva obra El libro de las fundaciones

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Introducció I




Per què la tercera muralla?

La ciutat dins l’antic recinte romà estava saturada i s’havia hagut de construir fora muralla. Barcelona en aquells segles havia augmentat molt de població i havien anat creixent viles noves:  vila nova del Pi; vila nova dels Arcs, a l’actual carrer dels Arcs, perquè hi havia un aqüeducte per on entrava aigua a la ciutat; el vilar de sant Pere, sobre el camí continental d’Europa, que travessava el que va ser el barri de sant Cugat, actuals carrers de la Bòria, de Corders i de Carders. La més gran de totes les viles noves va ser la vila nova de Mar, al camí de la platja o camí de mar, que anys a venir va ser el carrer de l’Argenteria.

Cap a l’any 1268, durant el regnat de Jaume I, es va decidir la construcció d’un segon recinte emmurallat. Quan es va acabar aquesta segona muralla, anomenada de Jaume I, la ciutat ja es tornava a trobar ofegada; no hi quedaven espais lliures, o sigui que aquest segon recinte va encerclar totes les edificacions que estaven desprotegides fora de la muralla romana però no va quedar espai lliure per a noves construccions.

Perquè no tornés a passar el mateix, cap al 1377, Pere III el Cerimoniós va començar la construcció d’un tercer recinte que tancaria tot l’espai situat a la dreta de la Rambla, l’actual Raval. Molts nuclis de població havien travessat ja la riera de la Rambla i s’hi havien establert. Llavors el Raval estava poc poblat, només hi havia alguns convents, hospitals i institucions benèfiques i també alguns pagesos amb els seus camps de conreu que es van situar vora dels convents. Aquesta població, en cas d’un atac, estava totalment desprotegida, a més els conreus era important que estiguessin dintre de la ciutat perquè, en un possible setge, la població pogués tenir garantida la supervivència.


Les muralles


Aquesta tercera muralla havia d’acollir el creixement demogràfic i econòmic de la ciutat. Pere III havia establert que a l’interior del recinte d’aquesta Tercera Muralla només s’hi podien fer edificacions destinades a negocis o a habitatges perquè donaven més rendiment econòmic. El primer que va fer, doncs, va ser prohibir l’establiment de convents i de centres hospitalaris i benèfics perquè aquestes institucions, a més de no donar rendiment, s’enduien molts diners de deixes que feien els particulars, i també va prohibir que s’ampliessin els convents ja establers.