Introducció II

Com s’acostumava a instal·lar un convent?

Els convents tenien el dret expropiar, cosa que no tenia el poder públic. El dret per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal·lés un altre a la mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel·lària fins i tot absorbint carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur. Al segle XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a edificar-hi convents.

Si bé el creixement de la ciutat havia fet que el rei decidís construir una nova muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió econòmica i demogràfica, a causa de les epidèmies i de la pesta bubònica o pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània, l’espai del Raval no es va poblar perquè la demografia no sols no augmentà sinó que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser ocupats per convents i institucions benèfiques.

Per tant el que desitjava Pere III no es va acomplir per mor de les epidèmies i de les crisis. Com que l’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava encerclat per la Muralla de Jaume I, estava completament saturat, les noves institucions religioses que arribaven a la ciutat es veien obligades a instal·lar-se a la banda dreta de la Rambla perquè hi trobaven terrenys buits.

Però instal·lar un convent no era gens fàcil, sovint comportava un conflicte entre eclesiàstics: tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes donacions que ja no anirien a la parròquia sinó al nou convent en una època en la qual els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les parròquies i la del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament impedir-ne la fundació o el creixement. Pensem que normalment el convents, en instal·lar-se, ja es projectaven per créixer  i quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable: església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort, de vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col·legi d’ensenyament superior per als membres de l’orde, de vegades en un altre indret.

Però el conflicte no era sols amb la parròquia sinó que també representava un conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint, no sempre, la instal·lació s’havia de fer d’amagat; de nit, hi arribaven amb carro, de vegades el futur convent era una trista caseta que havien llogat a través d’una persona de confiança, en moltes ocasions era una quadra amb només quatre parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es feia de dia, tocaven la campaneta i deien missa i ja era un convent, il·legal però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això  ho explica molt bé santa Teresa de Jesús a la seva obra El libro de las fundaciones