diumenge, 25 de novembre del 2012

Fundació dels Jesuïtes a Barcelona II





Quin va ser el principal problema amb què toparen el jesuïtes?

El  més greu inconvenient amb què toparen els jesuïtes va ser la parròquia del Pi.  És obvi que la gran quantitat de convents dins el límit de la feligresia minvava la importància del Pi i per això es van oposar frontalment a l’ambiciós projecte. El pretext va ser el sistema poc delicat que els mateixos jesuïtes van fer servir per a fer fora de llurs cases quatre llogaters, com a mínim un amb taller, que les habitaven. Aquestes cases estaven al lloc que avui ocupen el vestíbul i els peus de l’actual església de Betlem, entre el carrer del Carme i el carrer Xuclà.

El rector del Pi, el 1680, va comunicar a la seva gent que, amb creu alçada, ocupés amb violència, si calia, les cases fins que la justícia declarés plet que, sens dubte, seria al seu favor, deia el rector. Hi va haver veus doctes que van cridar a obrar amb sensatesa, tot recordant una situació semblant uns anys abans entre el Pi i un altre convent. Però el rector es va presentar exigint als veïns que havien estar foragitats de casa que hi tornessin.  El rector va ordenar als jesuïtes que aturessin les obres i tot seguit es va obrir un contenciós entre el Pi i la Companyia. Tot Barcelona n’anava ple.  Hi havia partidaris de les dues bandes. Es tocaren les campanes del  Pi, tota la parròquia semblava una tropa, uns anaven amb les armes a les mans i d’altres preparats per a qualsevol revolució sagnant, davant de les cases del carrer del Carme hi havia més de cent persones. Els pobres veïns que havien estat foragitats de casa, entre uns i altres, estaven morts de por.

Després de molts aldarulls, a poc a poc, va parar aquella terrible tempesta ja que el duc de Bornouville,  (el virrei), va enviar al Pi un advocat, fiscal de la Reial Audiència, el qual va dissipar el motí.

El plet promogut pel rector del Pi, oficialment, es referia a la queixa davant del rei que 800 cases, durant 40 anys, havien estat enderrocades per a edificar, en gran part, convents i per aquest motiu la parròquia s’anava despullant i, segons el rector, això era un gran perill ja que convenia que la ciutat estigués poblada per a poder defensar-se del seus enemics i deia el rector  que amb convents no es podia defensar la ciutat.



Situació de l'església  del convent i del col·legi de Cordelles
                                                                                                                                                                                                                


Del 1651 al 1732 s’edificà l’església nova de Betlem. El convent i el seminari eren al lloc que ocupa l’edifici de l’antiga Companyia de Tabacs de Filipines i el carrer del Pintor Fortuny.  Tenia claustre i una gran capella interna al primer pis amb deu teles de Viladomat, pare i fill, i al segon pis hi havia la biblioteca. Anava del presbiteri a la paret mitgera del Col·legi de Nobles de Cordelles, que després també se’n van fer càrrec els jesuïtes. El conjunt arribava fins al carrer del Bonsuccés,  el carrer del Pintor Fortuny no es va obrir fins el 1935



No fa gaires anys als soterranis dels Tabacs de Filipines encara hi havia restes del convent dels jesuïtes, ara l’edifici s’ha transformat en un hotel i ignoro que ha passat amb aquestes restes.


                                                                    
Antiga Companyia de Tabacs i església de Betlem
Gravat de l'església de Betlem i la Rambla 1845
                                                                                                 

                                                                                                                    


                                                                                                Anna M. Moya Guixà



Bibliografia:
JOAN ROSÀS, Seminari sobre els convents del Raval, Barcelona,  Casa de Misericòrdia, 2001
CATÀLEG MONUMENTAL DE L’ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents 1995
JOAN AMADES, Històries i llegendes de Barcelona, passejada pels carrers de la Ciutat Vella 1984

1 comentari:

  1. M'ha interessat molt ja que jo vaig viure 22 anys al carrer Portaferrissa, fins que em vaig casar, i el Pi era la meva parròquia. Malgrat els canvis (massa canvis), per a mi tot allò encara és el meu barri, el que més estimo. Gràcies, i felicitats pel blog.

    ResponElimina