Els convents del Raval

si vols saber més d'història fes clic aquí

Un tresor a la Rambla: la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari II

Ja vam veure la vitalitat de la biblioteca durant l’època de la generació  Torres Amat i el suport que va donar el conjunt de llibres d’autors catalans auctore nostri  al moviment de la Renaixença.

La mort prematura d’Ignasi Torres Amat no va permetre que pogués portar la iniciativa a fi. Llavors el seu germà Fèlix, secundat per un bibliotecari i pel bisbe de Barcelona, no només van completar la nova col·lecció de llibres d’autors catalans sinó que van aportar més de quatre-cents valuosos llibres manuscrits. El 1819 Fèlix Torres Amat va publicar al Diario de Barcelona un article on feia saber la inauguració de la Sala d’Autors Catalans i on demanava als barcelonins que ajudessin amb l’aportació de llibres escrits en català. Sabem que el 1820 la secció tenia més de mil vuit-cents llibres .

Amb la Sala d’Autors Catalans la Biblioteca Pública Episcopal va aconseguir el seu màxim

esplendor i van ser Fèlix Amat i els seus nebots, els germans Ignasi i Fèlix Torres Amat amb els bisbes Climent, Sitjar i Valladares els protagonistes d’aquesta important obra cultural.

.

Fèlix va cedir a la Sala d’Autors Catalans  una col•lecció de monedes i també una de mineralogia i de botànica de Catalunya. La col•lecció de mineralogia és l’origen de l’actual i importantíssim Museu de Geologia del Seminari.

Fèlix Amat de Palou, gravat

Retrat de Fèlix Torres Amat a la casa de la ciutat

                               

  

  

Bibliografia:

JOAN ROSÀS, Seminari sobre els convents del Raval, Barcelona 2001

PERE JORDI FIGUEROLA i JOSEP M. MATÍ, La Rambla, el seus convents. La seva història, Barcelona 1995

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, per les il·lustracions i pels enllaços

Un tresor a la Rambla: la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari I

Carles III havia ordenat l’expulsió del jesuïtes el 2 d’abril de 1767 a les dotze en punt de la nit. Al cap de poc  un decret del mateix rei manava que s’ocupessin els arxius, papers de tota mena, biblioteca, llibres... dels jesuïtes i les riques biblioteques de la Companyia de Jesús, per disposició reial, passaren a incorporar-se a la Biblioteca Episcopal o del Seminari. La nova  biblioteca va tenir caràcter públic,  tothom hi tenia accés.

A Barcelona la Corona i el Bisbat van permutar l’antic Seminari tridentí del carrer Montalegre pel Col·legi de Betlem de la Rambla,és a dir que el Bisbat rebia el patrimoni dels jesuïtes i la Corona l’antic seminari del carrer de Montalegre que després va ser Casa de Caritat i actualment és el Centre de Cultura Contemporània. L’antic seminari va passar del carrer Montalegre a la Rambla, després al carrer Tallers a la casa Magarola i finalment al carrer de la Diputació 231, que és l’actual emplaçament.

La Biblioteca Pública Episcopal no va ser fundada a l’edifici del carrer Montalegre, no va començar a funcionar fins que no es va ocupar l’espai dels jesuïtes a la Rambla quan Fèlix Amat va rebre de Carles III el nomenament de bibliotecari. Aquesta col·lecció  bibliogràfica, que encara perdura al carrer de la Diputació, és la degana de les biblioteques públiques de Barcelona i va estar, gairebé un segle, a la Rambla dels Estudis, a la banda del Raval, a costat del temple de Betlem on havia estat el convent dels jesuïtes. Del 1776 al 1878 va tenir una funció cultural de primera magnitud, no tan sols perquè va ser l’única biblioteca  pública de la ciutat sinó també perquè s’hi custodiaven, a banda d’importants tresors bibliogràfics, un conjunt de llibres d’autors catalans auctores nostri  que van donar un dels suports més decisius al moviment de la Renaixença. Félix Amat va tenir una gran influència sobre Bonaventura Carles Aribau. 

.

Els llibres que integraven aquesta biblioteca eren els de la Companyia de Jesús i els del Seminari i gràcies al seu catàleg bibliogràfic se'n pot distingir clarament l’origen.  Comparant numèricament  els llibres es pot constatar que més del 75% que integraven la biblioteca el 1776 procedien de la Companyia de Jesús

.

Els jesuïtes tenien molt d’interès a aconseguir una gran quantitat de llibres i, fins i tot, comparant-la amb la famosa biblioteca de Santa Caterina dels dominics, la de Betlem era la més rica de Barcelona a mitjans segle XVIII.

Ja hem vist que el primer bibliotecari va ser Fèlix Amat, càrrec que va ocupar deu anys fins que el 1785 va prendre possessió de la canongia magistral de Tarragona, als cinquanta-tres anys va ser ordenat bisbe, va estar a Madrid, va ser confessor del rei i el 1814 va anar a viure a Sallent, a casa de la seva germana, mare de Fèlix i d’Ignasi Torres Amat. Quan torna a Barcelona viu a casa del seu nebot Fèlix, al carrer Jonqueres.

El seu nebot Ignasi Torres Amat, rector del Prat i catedràtic de filosofia al seminari, va ser nomenat bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal , va escriure diverses obres i va projectar i iniciar el famós Diccionario de escritores catalanes. Va deixar molts llibres i manuscrits inèdits, entre ells ¿Qué autores o documentos catalanes existen que puedan servir de modelo para arreglar la ortografía catalana? (memòria llegida a la sessió acadèmica de les Bones Lletres el 1805); catálogo de los impresores catalanes del siglo XV para evidenciar que son los más antiguos de España señalando los lugares y pueblos en que se hicieron. També Ignasi  va col·laborar en dues grans obres, patrimoni de la família Torres Amat: el diccionari català-castellà-llatí i el diccionari d’escriptors catalans.

La vitalitat de la Biblioteca Pública Episcopal durant l’època de la generació Torres Amat és manifesta. A la mateixa biblioteca hi havia una sala dedicada als autors catalans que és obra dels dos germans Torres Amat.

L’any 1806 Ignasi escrivia al seu germà Fèlix: “amo tanto a mi patria como un jesuita a su Compañía i de aquí que ideara separar en esta biblioteca los escritores catalanes de todos los demás i poner sobre los estantes un gran letrero que diga Auctori nostri para responder con él a los que dicen que en esta ciudad no conocemos sino las letras de cambio”

Companyia Tabacs de Filipines 1880. Ocupa el solar de l'antic convent  dels jesuïtes , després Seminari Episcopal

BIBIOGRAFIA:

JOAN ROSÀS, Seminari sobre els convents del Raval   Barcelona 2001

PERE JORDI FIGUEROLA i JOSEP M. MARTÍ, La Rambla, els seus convents. La seva història. Vol. VI/2 Arxiu Diocesà de Barcelona 1995

Gran Enciclopèdia Catalana  per ampliar  la història de la família de Fèlix Amat i dels seus nebots Fèlix i Ignasi Torres Amat

Les Darderes

Ja vam veure, en parlar dels jesuïtes, que la Congregació de la Nativitat de Nostra Senyora estava integrada per homes. Malgrat això hi havia ja,  al mateix segle XVII, un grup de dones associades a la Congregació que anaven a l’Hospital de la Santa Creu a atendre les malaltes pobres, tal com feien els congregants amb els malats pobres. En aquelles, èpoques les malaltes pobres de l’Hospital estaven molt desateses i abandonades i aquestes dones no escatimaven hores: les rentaven, els tallaven les ungles, els arreglaven els cabells, els feien el menjar, escombraven la sala i feien tot el que calia. També donaven assistència a les dements. Se sap que a principis del segle XIX, a l’Hospital hi havia setanta dones dements.

Aquest moviment d’espiritualitat va rebre un nou i vigorós impuls, especialment en la branca femenina, quan, el 1731, el cirurgià de l’Hospital, Francesc Darder, va crear una causa pia en el seu testament on donava tots els seus béns per al manteniment d’aquesta associació de dones seglars que ajudaven les malaltes pobres de l’Hospital de la Santa Creu. Amb el seu llegat, entre el qual hi havia una casa, establia la constitució d’una associació de dones seglars que atenien les malaltes i rebien a canvi allotjament i manutenció en la casa llegada. De primer, el mateix 1731, la  casa estava al  carrer del Carme, no se sap exactament on però es pensa que no deuria ser gaire lluny dels actuals Jardins del Doctor Fleming, ja que la casa va se enderrocada quan es va construir l’Acadèmia de Medicina. Per tant vivien a tocar de l’Hospital. Llavors, el 1761,  van anar a una altra casa, igualment   a la vora,  al carrer de l’Hospital  número 69, al davant mateix d’on realitzaven la seva tasca.

A partir de la donació del doctor Darder, aquestes dones de la congregació, que auxiliaven les malaltes pobres, van passar a anomenar-se popularment les Darderes.

L’any 1883 van esdevenir congregació religiosa associades al Tercer orde Franciscà i la fundadora de l’orde va ser la jove catalana Isabel Ventosa.

Al final del 2007 tenien 21 cases amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola, Argentina, Uruguai i el Perú.  Ara la casa general és al carrer de Sors, a Barcelona, al barri de Gràcia. Es dediquen a l’assistència a malalts i ancians i a l’ensenyament. L’atenció als malalts es fa especialment a domicili, però també en clíniques i hospitals.

A la casa del carrer de l’Hosputal 69, que després va esdevenir convent, encara s’hi allotgen religioses darderes. Aquests casa representa l’únic convent del Raval que es manté des de la seva fundació amb el mateix propòsit, encara que amb modificacions: ara l’Hospital ja no és al davant i les dones ja no estan desateses en els centres hospitalaris.

El convent de les Darderes en l'actualitat  al carrer de l'Hospital. Fotografies Anna M. Moya

La Casa d'Exercicis de Sant Ignasi

La casa d’Exercicis de Sant Ignasi, després convertida en Casa del Retiro, formava part del conjunt d’edificis de la Companyia de Jesús malgrat la seva situació a l’altra banda del carrer Xuclà. Va ser construïda com a casa d’exercicis o de recés i es va poder fer gràcies a almoines. L’edifici va seguir el mateix estil i formes que el convent i hi destacaven amples corredors amb voltes. El 1752 van obtenir el permís municipal per a unir la casa amb el convent, cosa que es va realitzar mitjançant un pont elevat sobre el carrer Xuclà, a l’alçada del primer pis. La casa d’exercicis i el pont estaven, si fa no fa, on ara hi ha el carrer del Pintor Fortuny.

La  Casa del Retiro al carrer Xuclà, 11

Quan el 1767 Carles III va expulsar els jesuïtes, el bisbat i la corona van acordar cedir la casa a la Congregació de l’Esperança per a instal·lar-hi més dignament la Casa del Retiro que fins llavors ocupava una petita casa del carrer Robadors. Aquesta congregació beneficoreligiosa també havia estat ubicada al convent de les Penedides i tenia com a  finalitat l’acolliment i protecció de les dones que renunciaven a la vida mundana i a la prostitució a canvi d’entrar al convent, encara que sense vots. Era, per tant, hereva de les antigues cases de les Egipcíaques i de la casa de les Penedides, com ja van veure en altres capítols. Les admeses eren conegudes amb el nom d’Hermanas del Retiro però el poble en deia “la Congregació del pecat mortal” També vam veure que al convent de les Penedides hi havia un sant Crist de mida petita que el poble en deia “el sant Crist de les esgarriades”. El convent va haver de  desaparèixer quan es va obrir el carrer de la Unió.

Sala de Juntes de la Casa del retiro

Capella de la Casa del retiro

                                

 En certs moment hi  havia més de vint dones que havien deixat la prostitució però també n’hi havia amb problemes familiars i econòmics i vivien de rentar roba i de fer altres feines, les més pesades i quedaven lliures per a casar-se o prendre hàbit, però només al convent de les Penedides. En altres capítols vam assenyalar com a les Penedides i al convent de les Egipcíaques hi havia també moltes dones que havien canviat de vida.

L’Esperança es mantenia del Montepio, que era també una institució benèfica. A final del segle XIX la institució va entrar en decadència i la solució la va donar Francesc Moragas i Barret, fundador i primer director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi i el 1923 la institució es va fusionar amb la Caixa de Pensions. S’havia aconseguit que les obres socials nascudes en el si de la Congregació tinguessin continuïtat.

Recordem que l’incendi dels grans magatzem El Siglo, el 1932, emplaçats en part del que havia estat l’antic Col·legi de Cordelles, va propiciar que les autoritats decidissin, definitivament,  que el Carrer  del Pintor Fortuny sortís  a la Rambla però la Casa del Retiro n’era el darrer obstacle i al cap de tres anys la casa va ser expropiada i enderrocada. Llavors van traslladar la façana al carrer de la Palma de Sant Just on actualment encara es pot veure i el carrer del Pintor Fortuny, finalment, va arribar a la Rambla.

Detall de la façana de la Casa del Retiro al  carrer de la Palma de Sant Just 

El Col·legi de Nobles de Cordelles II

Malgrat el decret de Felip V de concentrar tots els estudis universitaris a Cervera el col·legi de Cordelles va intentar suplir la Universitat dissolta,  va continuar ensenyant filosofia i la seva influència es va fer notar a Cervera, on molts dels seus professors havien estudiat amb els jesuïtes a Cordelles. No gaire temps després es creava a Cordelles una càtedra de matemàtiques i se’n va fer càrrec un jesuïta eminent, Tomàs Cerdà, un dels grans matemàtics i filòsofs del seu temps. El 1764 un grup d’il·lustres alumnes seus van crear pel seu compte una institució científica que, amb el temps, seria la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona .

Expulsats el jesuïtes,  el 1767 per Carles III, la direcció va passar per diverses etapes i els conflictes amb qui ostentaven encara els drets de patronat motivaren que la direcció passés a mans de seglars. Però això no va evitar que el centre iniciés la decadència. La situació es va agreujar més quan es va instal·lar al veí edifici de Betlem, foragitats els jesuïtes, el Seminari Tridentí on passaren les classes que fins llavors es donaven a Cordelles i una part de l’edifici, la més propera al seminari, es va fer servir com a caserna d’artilleria. Amb motiu de la Guerra del Francès, l’edifici va ser venut i enderrocat i el portal barroc amb l’escut de la família Cordelles es va perdre del tot.

Actualment, en aquest indret hi ha un edifici del 1883 de Josep Oriol Mestres i d’Isidre Reventós que Josep Domènech i Estapà va reformar, el 1887,  definitivament i hi va instal·lar dues escultures de Manuel Fuxà. Aquest edifici alberga la seu d’aquella Acadèmia de Ciències i Arts, fundada pels alumnes de l’eminent matemàtic i filòsof Tomàs  Cerdà el 1764 i la planta baixa està ocupada, des del 1922, pel teatre, anteriorment cinema, Poliorama.

Reial Acadèmia de Ciències i Arts

Detall del rellotge de la Reial Acadèmia, foto Anna M. Moya

Bústia de la Reial Acadèmia foto Anna M. Moya

Escala d'accés a la Reial Acadèmia foto Anna M. Moya

Vitrina d'anuncis de la Reial Acadèmia foto Anna M. Moya

A la part del solar que tocava al convent dels jesuïtes es va aixecar un altre edifici on, des del 1881,  s’hi ubicaren els grans magatzems El Siglo, que el dia de Nadal de 1932 van quedar totalment destruïts per un incendi. Aquest incendi va afavorir que, el 1935, el carrer del Pintor Fortuny tingues sortida a la Rambla, després d’expropiar  i enderrocar la Casa del Retiro al carrer Xuclà.

Entrada principal Grans magatzems El Siglo

 

El Siglo durant l'incendi al costat la Reial Acadèmia 

Així com els carrers Doctor Dou, Notariat, i el del Pintor Fortuny, entre el convent dels Àngels i el carrer de Xuclà, van obrir-se  en els  terrenys que havia ocupat l’enderrocat convent del Carme, l’últim tros del carrer pintor Fortuny, entre Xuclà i la Rambla,  va obrir-se en el solar que van deixar els magatzems després de l’incendi.

Dibuix de Febrés de l'obertura del carrer Pintor Fortuny al fons la Rambla

BIBLIOGRAFIA:

CATÀLEG MONUMENTAL DE L'ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents, Barcelona 1995

JOAN AMADES, Històries i llegendes de Barcelona, Passejada pels carrers de la ciutat vella, Barcelona 1984

JOAN PERUGA, Últim estiu a Ordino, novel·la, Editorial Columna, 2005

                   

El Col·legi de Nobles de Cordelles

Plànol de la Rambla dels Estudis

A les acaballes del segle XVI,  membres de la noble família barcelonina de Cordelles el van fundar.  Al començament el col·legi només va acollir joves,  de més de dotze anys,  de la mateixa família, o sigui que la intenció era de crear el seu propi col·legi.

La família Cordelles va comprar unes hortes que hi havia just al costat del convent dels jesuïtes a la Rambla, que arribaven fins el carrer del Bonssuccés,   i allí van edificar el seu col·legi. La façana de l’edifici era senzilla i austera. El més destacat era el portal d’entrada, al damunt del qual hi havia una escultura eqüestre de Sant Jaume en record  del fundador del col·legi, Jaume de Cordelles.

La utopia dels estatuts, redactats per membres de la mateixa família, portaren el col·legi a la pràctica desaparició i, veient les dificultats amb què es trobaven, Alexandre de Cordelles i Oms n’oferí la direcció als jesuïtes, que no l’acceptaren fins el 1635 i van haver d’esperar, sembla,  fins  el final de la Guerra dels Segadors  per a prendre’n possessió. Llavors una comunitat de jesuïtes, parcialment independent de la de Betlem, se’n va fer càrrec. Des de llavors va créixer tant que es va haver d’ampliar amb tres noves aules.

Uns disset professors jesuïtes ocuparen les càtedres de gramàtica, retòrica, filosofia moral, història, geografia i llengua francesa. Professors seglars ensenyaven dansa, música i esgrima. Totes les disciplines s’hi ensenyaven en el grau més avançat. A la Biblioteca de Catalunya es conserva un gravat de l'any 1757 on, en vuit vinyetes,  es representen les diferents matèries que s’hi impartien. En una d’aquestes vinyetes denominada Musica et Saltatoria  (música i dansa) es pot veure un grup de nobles contemplant dos alumnes ballant, mentre altres tres toquen els seus instruments de violí, guitarra i flauta. Cosa que fa pensar que l’ensenyament de la música hi era important.

Gravat del 1757 

El seu prestigi el va convertir en el centre d’estudis predilecte de la classe alta catalana i per aquest motiu es coneixia com  Col·legi o Seminari de Nobles de Cordelles. Llavors, sense restriccions familiars i només lligat a l’estament noble, ja s’hi donaven classes a alumnes externs. Va ser una institució important en la vida de Barcelona i va adquirir gran prestigi en la formació dels fills de les classes privilegiades de tot Catalunya com Antonio Amat i de Junyent, pare del Baró de Maldà i el mateix baró de Maldà, el qual en el seu Calaix se Sastre, dóna interessants explicacions sobre la guitarra i els seus intèrprets.  Gràcies precisament al diari privat del baró coneixem una sèrie de nobles que tocaven la guitarra, gairebé tots de la generació del més universal guitarrista català:  Ferran Sor. També va ser alumne del col·legi Manuel Amat i de Junyent, oncle del baró de Maldà i germà del pare el qual va ser virrei del Perú. A Barcelona es va fer construir el Palau de la Virreina a la Rambla, a la vila de  Gràcia, a l’actual  plaça de la Virreina, hi  tenia una gran propietat per a passar els estius. Josep M. De Sagarra, a les seves memòries, parla d’avantpassats seus que també en van ser alumnes. El col·legi es va fer molt famós i va ser considerat com un dels primers en el seu gènere; es va avançar en dos-cents anys al de nobles de Madrid.

Hi havia una gran  rivalitat amb el proper Estudi General  o Universitat,  que estava adossat a l’antiga muralla, prop d’una de les torres de Canaletes, entre les portes de Santa Anna i de Sant Sever o dels Tallers i la seva façana principal, molt senzilla, estava situada  d’esquena al que ara és la plaça de Catalunya, aquesta rivalitat, doncs, va ser cada cop més gran. Hi havia diversos motius de discòrdia però sembla que el més notable és que els alumnes de l’Estudi General o Universitat eren austriacistes i el col·legi de Cordelles, regentat pels jesuïtes, era partidari de Felip V. En algun cas els conflictes van portar a la clausura dels dos centres,  fins a l’acabament del curs acadèmic,  per apaivagar els ànims dels estudiants.

Felip V va suprimir la Universitat barcelonina i va convertir l’edifici en caserna. El 1843 va ser enderrocat per tal d’obrir a les muralles la Porta d’Isabel II.

Torres de Canaletes i entrada a la caserna militar

Edifici dels Estudis Generals convertit en caserna

L'Estudi General durant la revolta contra el general Espartero

Fundació dels Jesuïtes a Barcelona II

Quin va ser el principal problema amb què toparen el jesuïtes?

El  més greu inconvenient amb què toparen els jesuïtes va ser la parròquia del Pi.  És obvi que la gran quantitat de convents dins el límit de la feligresia minvava la importància del Pi i per això es van oposar frontalment a l’ambiciós projecte. El pretext va ser el sistema poc delicat que els mateixos jesuïtes van fer servir per a fer fora de llurs cases quatre llogaters, com a mínim un amb taller, que les habitaven. Aquestes cases estaven al lloc que avui ocupen el vestíbul i els peus de l’actual església de Betlem, entre el carrer del Carme i el carrer Xuclà.

El rector del Pi, el 1680, va comunicar a la seva gent que, amb creu alçada, ocupés amb violència, si calia, les cases fins que la justícia declarés plet que, sens dubte, seria al seu favor, deia el rector. Hi va haver veus doctes que van cridar a obrar amb sensatesa, tot recordant una situació semblant uns anys abans entre el Pi i un altre convent. Però el rector es va presentar exigint als veïns que havien estar foragitats de casa que hi tornessin.  El rector va ordenar als jesuïtes que aturessin les obres i tot seguit es va obrir un contenciós entre el Pi i la Companyia. Tot Barcelona n’anava ple.  Hi havia partidaris de les dues bandes. Es tocaren les campanes del  Pi, tota la parròquia semblava una tropa, uns anaven amb les armes a les mans i d’altres preparats per a qualsevol revolució sagnant, davant de les cases del carrer del Carme hi havia més de cent persones. Els pobres veïns que havien estat foragitats de casa, entre uns i altres, estaven morts de por.

Després de molts aldarulls, a poc a poc, va parar aquella terrible tempesta ja que el duc de Bornouville,  (el virrei), va enviar al Pi un advocat, fiscal de la Reial Audiència, el qual va dissipar el motí.

El plet promogut pel rector del Pi, oficialment, es referia a la queixa davant del rei que 800 cases, durant 40 anys, havien estat enderrocades per a edificar, en gran part, convents i per aquest motiu la parròquia s’anava despullant i, segons el rector, això era un gran perill ja que convenia que la ciutat estigués poblada per a poder defensar-se del seus enemics i deia el rector  que amb convents no es podia defensar la ciutat.

Situació de l'església  del convent i del col·legi de Cordelles

                                                                                                                                                                                                                

Del 1651 al 1732 s’edificà l’església nova de Betlem. El convent i el seminari eren al lloc que ocupa l’edifici de l’antiga Companyia de Tabacs de Filipines i el carrer del Pintor Fortuny.  Tenia claustre i una gran capella interna al primer pis amb deu teles de Viladomat, pare i fill, i al segon pis hi havia la biblioteca. Anava del presbiteri a la paret mitgera del Col·legi de Nobles de Cordelles, que després també se’n van fer càrrec els jesuïtes. El conjunt arribava fins al carrer del Bonsuccés,  el carrer del Pintor Fortuny no es va obrir fins el 1935

No fa gaires anys als soterranis dels Tabacs de Filipines encara hi havia restes del convent dels jesuïtes, ara l’edifici s’ha transformat en un hotel i ignoro que ha passat amb aquestes restes.

                                                                    

Antiga Companyia de Tabacs i església de Betlem

Gravat de l'església de Betlem i la Rambla 1845

                                                                                                 

                                                                                                                    

                                                                                                Anna M. Moya Guixà

Bibliografia:

JOAN ROSÀS, Seminari sobre els convents del Raval, Barcelona,  Casa de Misericòrdia, 2001

CATÀLEG MONUMENTAL DE L’ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents 1995

JOAN AMADES, Històries i llegendes de Barcelona, passejada pels carrers de la Ciutat Vella 1984

Fundació dels Jesuïtes a Barcelona I

On van instal·lar els jesuïtes el primer convent?

Sant Ignasi havia dit que Barcelona va ser una de les ciutats que més va estimar. Ell mateix en una carta a Jaume Cassador, que després va ser bisbe de Barcelona, escriu “me parece y no dudo que más cargo  y deuda tengo a esa población que a ningun otro lugar en esta vida” Carreras Candi ens diu com “los jesuïtes resulten un orde molt barceloní en la seva fundació”

Les amistats que havia fet Sant Ignasi a Barcelona van afavorir perquè, un cop fundada la Companyia, no triguessin a establir-se a casa nostra. Sant Ignasi va enviar el pare Araoz que, amb quatre sacerdots catalans, s’instal·laren a Barcelona. De primer llogaren una casa davant de la parròquia del Pi, el lloguer el pagaven persones amigues i les monges de Santa Clara.

 Prop del Pi s’hi van estar vuit anys. Després de residir en aquesta casa, el 1553, passaren al domicili definitiu de la Rambla. En principi els jesuïtes es dedicaven a cuidar malalts de l’Hospital, de les presons i de les galeres i no escatimaven hores per a dedicar-se a aquesta tasca. Al cap d’uns anys els va arribar permís de Roma per a erigir una congregació de seglars,  la Congregació de la Nativitat de Nostra Senyora. La congregació estava integrada per homes. Malgrat això, hi havia al mateix segle XVII un grup de dones associades a la congregació dedicades a l’assistència de les pobres malaltes tant de l’Hospital com de les presons ja que en aquelles èpoques les malaltes estaven molt desateses. Però això ja ho explicarem quan parlem de les Darderes.

A mitjan segle XVI vora del carrer del Carme hi havia l’ermita de Betlem. Els jesuïtes -o els inyigos, com els deien aleshores- la van comprar per fer-hi un convent i l’ermita la van convertir en església conventual.

Se’ls va concedir llicència episcopal per aixecar capella i altar sota l’advocació de Nostra Senyora de Betlem i també van obtenir permís dels Consellers. Era un temple petit, aproximadament l’absis de l’actual església de Betlem. Abans calgué, però,     enderrocar l’hostal de la Parra, que era el més antic del Raval.

Aquesta primera construcció, aixecada entre el 1553 i el 1555, s’anà ampliant, ja vam veure que els convents els projectaven per créixer. Quan es va construir l’actual església  de Betlem es va envair un bon tros de la Rambla, com si les façanes principal i lateral dreta s’imposessin a la contemplació de qui, venint de mar, pujava Rambla amunt. Sembla que l’Ajuntament ja els va cridar l’atenció.

Les burres de la llet a la Rambla principis segle XX al fons església de Betlem

Venda de llet a la Rambla davant de Betlem principis segle XX

Introducció III

On  s’acostumaven a instal·lar els nous convents?  

Si podien, per a fundar un convent, triaven un lloc on ja hi hagués una devoció anterior, per exemple, una capelleta o una ermiteta i una font i n’aprofitaven la devoció a la Mare de Déu que hi havia a la capelleta i així ja tenien uns devots garantits.

A la part baixa del Raval, de Sant Pau del Camp cap avall, hi havia estanys i aiguamolls i era zona considerada insana, no hi havia cases, només convents poc atractius: penedides, hospital de Job per a sifilítics, que era mig hospital i mig presó i alguna altra institució per l’estil.

Cada convent, a tocar de la tàpia, hi tenia sis o set casetes que llogaven i també servien per a tancar l’hort. En molts casos, aquestes casetes són l’inici de carrers actuals com el carrer del Carme que té l’origen en unes cases que els religiosos del convent del Carme van construir, poc o molt,  a l’alçada d’on ara hi ha el carrer dels Àngels.

Els gran convents de la Rambla, com la majoria dels del Raval, es funden durant els segles XVI i XVII, igual que els col·legis d’ensenyament superior, però va ser a mitjans segle XVI  quan se'n van crear més. Es tracta per tant d’edificis barrocs. Al Raval va arribar a haver-hi cinquanta convents encara que no tots són d’aquesta època ja que hi ha fundacions molt anteriors: Sant Pau del Camp, el convent de Sant Llàtzer o hospital de mesells, tots dos romànics, el convent del Carme, que va ser assaltat el 25 de juliol de 1935 quan la Crema dels convents, el convent de Sant Antoni, cremat durant la Setmana tràgica el 1909, tots dos gòtics.  També hi havia altres convents anteriors al segle XVI com el dels Àngels, que fins no fa gaires anys era un magatzem de ferros.

                                                                             Anna M. Moya Guixà

Bibliografia:

JOAN ROSÀS. Seminari sobre els convents del Raval, Barcelona 2001 Casa de Misericòrdia.

ALEXANDRE CIRICI. Barcelona pam a pam, Barcelona 1971

MONTSERRAT BETRIU. Cursos Història de Barcelona i Temes de Barcelona Escola de la Dona

IL·LUSTRACIONS D’ALEXANDRE CIRICI. Barcelona pam a pam

Introducció II

Com s’acostumava a instal·lar un convent?

Els convents tenien el dret expropiar, cosa que no tenia el poder públic. El dret per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal·lés un altre a la mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel·lària fins i tot absorbint carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur. Al segle XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a edificar-hi convents.

Si bé el creixement de la ciutat havia fet que el rei decidís construir una nova muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió econòmica i demogràfica, a causa de les epidèmies i de la pesta bubònica o pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània, l’espai del Raval no es va poblar perquè la demografia no sols no augmentà sinó que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser ocupats per convents i institucions benèfiques.

Per tant el que desitjava Pere III no es va acomplir per mor de les epidèmies i de les crisis. Com que l’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava encerclat per la Muralla de Jaume I, estava completament saturat, les noves institucions religioses que arribaven a la ciutat es veien obligades a instal·lar-se a la banda dreta de la Rambla perquè hi trobaven terrenys buits.

Però instal·lar un convent no era gens fàcil, sovint comportava un conflicte entre eclesiàstics: tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes donacions que ja no anirien a la parròquia sinó al nou convent en una època en la qual els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les parròquies i la del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament impedir-ne la fundació o el creixement. Pensem que normalment el convents, en instal·lar-se, ja es projectaven per créixer  i quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable: església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort, de vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col·legi d’ensenyament superior per als membres de l’orde, de vegades en un altre indret.

Però el conflicte no era sols amb la parròquia sinó que també representava un conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint, no sempre, la instal·lació s’havia de fer d’amagat; de nit, hi arribaven amb carro, de vegades el futur convent era una trista caseta que havien llogat a través d’una persona de confiança, en moltes ocasions era una quadra amb només quatre parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es feia de dia, tocaven la campaneta i deien missa i ja era un convent, il·legal però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això  ho explica molt bé santa Teresa de Jesús a la seva obra El libro de las fundaciones