CONVENTS DEL RAVAL
dimarts, 7 de maig del 2013
diumenge, 14 d’abril del 2013
dimarts, 5 de març del 2013
dimecres, 20 de febrer del 2013
diumenge, 10 de febrer del 2013
Un tresor a la Rambla: la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari II
Ja vam veure la vitalitat de
la biblioteca durant l’època de la generació Torres Amat i el suport que va donar el
conjunt de llibres d’autors catalans auctore
nostri al moviment de la Renaixença.
La mort prematura d’Ignasi
Torres Amat no va permetre que pogués portar la iniciativa a fi. Llavors el seu
germà Fèlix, secundat per un bibliotecari i pel bisbe de Barcelona, no només
van completar la nova col·lecció de llibres d’autors catalans sinó que van
aportar més de quatre-cents valuosos llibres manuscrits. El 1819 Fèlix Torres
Amat va publicar al Diario de Barcelona un article on feia saber la inauguració
de la Sala d’Autors Catalans i on demanava als barcelonins que ajudessin amb
l’aportació de llibres escrits en català. Sabem que el 1820 la secció tenia més
de mil vuit-cents llibres .
Amb la Sala d’Autors
Catalans la Biblioteca Pública Episcopal va aconseguir el seu màxim
esplendor i
van ser Fèlix Amat i els seus nebots, els germans Ignasi i Fèlix Torres Amat amb els bisbes Climent, Sitjar i Valladares els protagonistes d’aquesta important obra cultural.
.
Fèlix va cedir a la Sala
d’Autors Catalans una col•lecció de
monedes i també una de mineralogia i de botànica de Catalunya. La col•lecció de
mineralogia és l’origen de l’actual i importantíssim Museu de Geologia del
Seminari.
Bibliografia:
JOAN ROSÀS, Seminari sobre els convents del Raval,
Barcelona 2001
PERE JORDI FIGUEROLA i JOSEP
M. MATÍ, La Rambla, el seus convents. La
seva història, Barcelona 1995
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA,
per les il·lustracions i pels enllaços
diumenge, 27 de gener del 2013
Un tresor a la Rambla: la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari I
Carles
III havia ordenat l’expulsió del jesuïtes el 2 d’abril de 1767 a les dotze en
punt de la nit. Al cap de poc un decret
del mateix rei manava que s’ocupessin els arxius, papers de tota mena,
biblioteca, llibres... dels jesuïtes i les riques biblioteques de la Companyia
de Jesús, per disposició reial, passaren a incorporar-se a la Biblioteca
Episcopal o del Seminari. La nova biblioteca va tenir caràcter públic, tothom hi tenia accés.
A
Barcelona la Corona i el Bisbat van permutar l’antic Seminari tridentí del
carrer Montalegre pel Col·legi de Betlem de la Rambla,és a dir que el Bisbat
rebia el patrimoni dels jesuïtes i la Corona l’antic seminari del carrer de
Montalegre que després va ser Casa de Caritat i actualment és el Centre de
Cultura Contemporània. L’antic seminari va passar del carrer Montalegre a la
Rambla, després al carrer Tallers a la casa Magarola i finalment al carrer de
la Diputació 231, que és l’actual emplaçament.
La
Biblioteca Pública Episcopal no va ser fundada a l’edifici del carrer
Montalegre, no va començar a funcionar fins que no es va ocupar l’espai dels
jesuïtes a la Rambla quan Fèlix Amat va rebre de Carles III el nomenament de
bibliotecari. Aquesta col·lecció
bibliogràfica, que encara perdura al carrer de la Diputació, és la
degana de les biblioteques públiques de Barcelona i va estar, gairebé un segle,
a la Rambla dels Estudis, a la banda del Raval, a costat del temple de Betlem
on havia estat el convent dels jesuïtes. Del 1776 al 1878 va tenir una funció
cultural de primera magnitud, no tan sols perquè va ser l’única biblioteca pública de la ciutat sinó també perquè s’hi
custodiaven, a banda d’importants tresors bibliogràfics, un conjunt de llibres
d’autors catalans auctores nostri que van donar un dels suports més decisius al
moviment de la Renaixença. Félix Amat va tenir una gran influència sobre Bonaventura Carles Aribau.
.
Els
llibres que integraven aquesta biblioteca eren els de la Companyia de Jesús i
els del Seminari i gràcies al seu catàleg bibliogràfic se'n pot distingir
clarament l’origen. Comparant numèricament els llibres es pot constatar que més del 75% que
integraven la biblioteca el 1776 procedien de la Companyia de Jesús
.
Els
jesuïtes tenien molt d’interès a aconseguir una gran quantitat de llibres i,
fins i tot, comparant-la amb la famosa biblioteca de Santa Caterina dels
dominics, la de Betlem era la més rica de Barcelona a mitjans segle XVIII.
Ja
hem vist que el primer bibliotecari va ser Fèlix Amat, càrrec que va ocupar deu
anys fins que el 1785 va prendre possessió de la canongia magistral de
Tarragona, als cinquanta-tres anys va ser ordenat bisbe, va estar a Madrid, va
ser confessor del rei i el 1814 va anar a viure a Sallent, a casa de la seva
germana, mare de Fèlix i d’Ignasi Torres Amat. Quan torna a Barcelona viu a
casa del seu nebot Fèlix, al carrer Jonqueres.
El
seu nebot Ignasi Torres Amat, rector del Prat i catedràtic de filosofia al
seminari, va ser nomenat bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal , va
escriure diverses obres i va projectar i iniciar el famós Diccionario de escritores catalanes. Va deixar molts llibres i
manuscrits inèdits, entre ells ¿Qué
autores o documentos catalanes existen que puedan servir de modelo para
arreglar la ortografía catalana? (memòria llegida a la sessió acadèmica de
les Bones Lletres el 1805); catálogo de
los impresores catalanes del siglo XV para evidenciar que son los más antiguos de
España señalando los lugares y
pueblos en que se hicieron. També Ignasi
va col·laborar en dues grans obres, patrimoni de la família Torres Amat:
el diccionari català-castellà-llatí i el diccionari d’escriptors catalans.
La
vitalitat de la Biblioteca Pública Episcopal durant l’època de la generació
Torres Amat és manifesta. A la mateixa biblioteca hi havia una sala dedicada
als autors catalans que és obra dels dos germans Torres Amat.
L’any
1806 Ignasi escrivia al seu germà Fèlix: “amo tanto a mi patria como un jesuita
a su Compañía i de aquí que ideara separar en esta biblioteca los escritores
catalanes de todos los demás i poner sobre los estantes un gran letrero que
diga Auctori nostri para responder
con él a los que dicen que en esta ciudad no conocemos sino las letras de
cambio”
Companyia Tabacs de Filipines 1880. Ocupa el solar de l'antic convent dels jesuïtes , després Seminari Episcopal |
BIBIOGRAFIA:
JOAN
ROSÀS, Seminari sobre els convents del
Raval Barcelona 2001
PERE
JORDI FIGUEROLA i JOSEP M. MARTÍ, La
Rambla, els seus convents. La seva història. Vol. VI/2 Arxiu Diocesà de
Barcelona 1995
Gran
Enciclopèdia Catalana per ampliar la història de la família de Fèlix Amat i dels seus
nebots Fèlix i Ignasi Torres Amat
dimecres, 23 de gener del 2013
Les Darderes
Ja
vam veure, en parlar dels jesuïtes, que la Congregació de la Nativitat de
Nostra Senyora estava integrada per homes. Malgrat això hi havia ja, al mateix segle XVII, un grup de dones
associades a la Congregació que anaven a l’Hospital de la Santa Creu a atendre
les malaltes pobres, tal com feien els congregants amb els malats pobres. En
aquelles, èpoques les malaltes pobres de l’Hospital estaven molt desateses i
abandonades i aquestes dones no escatimaven hores: les rentaven, els tallaven
les ungles, els arreglaven els cabells, els feien el menjar, escombraven la
sala i feien tot el que calia. També donaven assistència a les dements. Se sap
que a principis del segle XIX, a l’Hospital hi havia setanta dones dements.
Aquest
moviment d’espiritualitat va rebre un nou i vigorós impuls, especialment en la
branca femenina, quan, el 1731, el cirurgià de l’Hospital, Francesc Darder, va
crear una causa pia en el seu testament on donava tots els seus béns per al
manteniment d’aquesta associació de dones seglars que ajudaven les malaltes
pobres de l’Hospital de la Santa Creu. Amb el seu llegat, entre el qual hi
havia una casa, establia la constitució d’una associació de dones seglars que
atenien les malaltes i rebien a canvi allotjament i manutenció en la casa
llegada. De primer, el mateix 1731, la casa estava al carrer del Carme, no se sap exactament on però
es pensa que no deuria ser gaire lluny dels actuals Jardins del Doctor Fleming,
ja que la casa va se enderrocada quan es va construir l’Acadèmia de Medicina.
Per tant vivien a tocar de l’Hospital. Llavors, el 1761, van anar a una altra casa, igualment a la vora, al carrer de l’Hospital número 69, al davant mateix d’on realitzaven
la seva tasca.
A
partir de la donació del doctor Darder, aquestes dones de la congregació, que
auxiliaven les malaltes pobres, van passar a anomenar-se popularment les Darderes.
L’any
1883 van esdevenir congregació religiosa associades al Tercer orde Franciscà i
la fundadora de l’orde va ser la jove catalana Isabel Ventosa.
Al
final del 2007 tenien 21 cases amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola,
Argentina, Uruguai i el Perú. Ara la
casa general és al carrer de Sors, a Barcelona, al barri de Gràcia. Es dediquen
a l’assistència a malalts i ancians i a l’ensenyament. L’atenció als malalts es
fa especialment a domicili, però també en clíniques i hospitals.
A
la casa del carrer de l’Hosputal 69, que després va esdevenir convent, encara
s’hi allotgen religioses darderes. Aquests casa representa l’únic convent del
Raval que es manté des de la seva fundació amb el mateix propòsit, encara que
amb modificacions: ara l’Hospital ja no és al davant i les dones ja no estan
desateses en els centres hospitalaris.
El convent de les Darderes en l'actualitat al carrer de l'Hospital. Fotografies Anna M. Moya |
dimarts, 18 de desembre del 2012
La Casa d'Exercicis de Sant Ignasi
La casa d’Exercicis de Sant
Ignasi, després convertida
en Casa del Retiro, formava part del
conjunt d’edificis de la Companyia de Jesús malgrat la seva situació a l’altra
banda del carrer Xuclà. Va ser construïda com a casa d’exercicis o de recés i es va poder fer gràcies a almoines. L’edifici va
seguir el mateix estil i formes que el convent i hi destacaven amples corredors
amb voltes. El 1752 van obtenir el permís municipal per a unir la casa amb el
convent, cosa que es va realitzar mitjançant un pont elevat sobre el carrer
Xuclà, a l’alçada del primer pis. La casa d’exercicis i el pont estaven, si fa
no fa, on ara hi ha el carrer del Pintor Fortuny.
La Casa del Retiro al carrer Xuclà, 11 |
Quan
el 1767 Carles III va expulsar els jesuïtes, el bisbat i la corona van acordar
cedir la casa a la Congregació de
l’Esperança per a instal·lar-hi més dignament la Casa del Retiro que fins llavors ocupava una petita casa del carrer
Robadors. Aquesta congregació beneficoreligiosa també havia estat ubicada al
convent de les Penedides i tenia com a finalitat l’acolliment i protecció de les
dones que renunciaven a la vida mundana i a la prostitució a canvi d’entrar al
convent, encara que sense vots. Era, per tant, hereva de les antigues cases de
les Egipcíaques i de la casa de les Penedides, com ja van veure en altres
capítols. Les admeses eren conegudes amb el nom d’Hermanas del Retiro però el poble en deia “la Congregació del pecat
mortal” També vam veure que al convent de les Penedides hi havia un sant Crist
de mida petita que el poble en deia “el sant Crist de les esgarriades”. El
convent va haver de desaparèixer quan es
va obrir el carrer de la Unió.
Sala de Juntes de la Casa del retiro |
Capella de la Casa del retiro |
En
certs moment hi havia més de vint dones que havien deixat la prostitució però
també n’hi havia amb problemes familiars i econòmics i vivien de rentar roba i
de fer altres feines, les més pesades i quedaven lliures per a casar-se o
prendre hàbit, però només al convent de les Penedides. En altres capítols vam
assenyalar com a les Penedides i al convent de les Egipcíaques hi havia també
moltes dones que havien canviat de vida.
L’Esperança
es mantenia del Montepio, que era també una institució benèfica. A final del
segle XIX la institució va entrar en decadència i la solució la va donar
Francesc Moragas i Barret, fundador i primer director de la Caixa de Pensions
per a la Vellesa i d’Estalvi i el 1923 la institució es va fusionar amb la
Caixa de Pensions. S’havia aconseguit que les obres socials nascudes en el si
de la Congregació tinguessin continuïtat.
Recordem
que l’incendi dels grans magatzem El
Siglo, el 1932, emplaçats en part del que havia estat l’antic Col·legi de
Cordelles, va propiciar que les autoritats decidissin, definitivament, que el Carrer
del Pintor Fortuny sortís a la
Rambla però la Casa del Retiro n’era
el darrer obstacle i al cap de tres anys la casa va ser expropiada i
enderrocada. Llavors van traslladar la façana al carrer de la Palma de Sant
Just on actualment encara es pot veure i el carrer del Pintor Fortuny,
finalment, va arribar a la Rambla.
Detall de la façana de la Casa del Retiro al carrer de la Palma de Sant Just |
diumenge, 9 de desembre del 2012
El Col·legi de Nobles de Cordelles II
Malgrat el decret de Felip V de concentrar tots els estudis universitaris a
Cervera el col·legi de Cordelles va intentar suplir la Universitat
dissolta, va continuar ensenyant filosofia i la seva influència es va fer notar a Cervera, on molts dels seus
professors havien estudiat amb els jesuïtes a Cordelles. No gaire temps després
es creava a Cordelles una càtedra de matemàtiques i se’n va fer càrrec un
jesuïta eminent, Tomàs Cerdà, un dels grans matemàtics i filòsofs del seu
temps. El 1764 un grup d’il·lustres
alumnes seus van crear pel seu compte una institució científica que, amb el
temps, seria la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona .
Expulsats
el jesuïtes, el 1767 per Carles III, la
direcció va passar per diverses etapes i els conflictes amb qui ostentaven
encara els drets de patronat motivaren que la direcció passés a mans de seglars. Però això no va evitar que el centre iniciés la decadència. La situació es va
agreujar més quan es va instal·lar al veí edifici de Betlem, foragitats els
jesuïtes, el Seminari Tridentí on passaren les classes que fins llavors es
donaven a Cordelles i una part de l’edifici, la més propera al seminari, es va
fer servir com a caserna d’artilleria. Amb motiu de la Guerra del Francès,
l’edifici va ser venut i enderrocat i el portal barroc amb l’escut de la
família Cordelles es va perdre del tot.
Actualment,
en aquest indret hi ha un edifici del 1883 de Josep Oriol Mestres i d’Isidre
Reventós que Josep Domènech i Estapà va reformar, el 1887, definitivament i hi va instal·lar dues
escultures de Manuel Fuxà. Aquest edifici alberga la seu d’aquella Acadèmia de Ciències i Arts, fundada
pels alumnes de l’eminent matemàtic i filòsof Tomàs Cerdà el 1764 i la planta baixa està ocupada,
des del 1922, pel teatre, anteriorment cinema, Poliorama.
Reial Acadèmia de Ciències i Arts |
Detall del rellotge de la Reial Acadèmia, foto Anna M. Moya |
Bústia de la Reial Acadèmia foto Anna M. Moya |
Vitrina d'anuncis de la Reial Acadèmia foto Anna M. Moya |
A
la part del solar que tocava al convent dels jesuïtes es va aixecar un altre
edifici on, des del 1881, s’hi ubicaren
els grans magatzems El Siglo, que el
dia de Nadal de 1932 van quedar totalment destruïts per un incendi. Aquest
incendi va afavorir que, el 1935, el carrer del Pintor Fortuny tingues sortida
a la Rambla, després d’expropiar i
enderrocar la Casa del Retiro al
carrer Xuclà.
Entrada principal Grans magatzems El Siglo |
El Siglo durant l'incendi al costat la Reial Acadèmia |
Així
com els carrers Doctor Dou, Notariat, i el del Pintor Fortuny, entre el convent
dels Àngels i el carrer de Xuclà, van obrir-se en els
terrenys que havia ocupat l’enderrocat convent del Carme, l’últim tros
del carrer pintor Fortuny, entre Xuclà i la Rambla, va obrir-se en el solar que van deixar els
magatzems després de l’incendi.
Dibuix de Febrés de l'obertura del carrer Pintor Fortuny al fons la Rambla |
BIBLIOGRAFIA:
CATÀLEG MONUMENTAL DE L'ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents, Barcelona 1995
JOAN AMADES, Històries i llegendes de Barcelona, Passejada pels carrers de la ciutat vella, Barcelona 1984
JOAN PERUGA, Últim estiu a Ordino, novel·la, Editorial Columna, 2005
CATÀLEG MONUMENTAL DE L'ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents, Barcelona 1995
JOAN AMADES, Històries i llegendes de Barcelona, Passejada pels carrers de la ciutat vella, Barcelona 1984
JOAN PERUGA, Últim estiu a Ordino, novel·la, Editorial Columna, 2005
dissabte, 1 de desembre del 2012
El Col·legi de Nobles de Cordelles
Plànol de la Rambla dels Estudis |
A
les acaballes del segle XVI, membres de
la noble família barcelonina de Cordelles el van fundar. Al començament el col·legi només va acollir
joves, de més de dotze anys, de la mateixa família, o sigui que la intenció
era de crear el seu propi col·legi.
La
família Cordelles va comprar unes hortes que hi havia just al costat del
convent dels jesuïtes a la Rambla, que arribaven fins el carrer del Bonssuccés,
i allí van edificar el seu col·legi. La
façana de l’edifici era senzilla i austera. El més destacat era el portal
d’entrada, al damunt del qual hi havia una escultura eqüestre de Sant Jaume en
record del fundador del col·legi, Jaume
de Cordelles.
La
utopia dels estatuts, redactats per membres de la mateixa família, portaren el
col·legi a la pràctica desaparició i, veient les dificultats amb què es
trobaven, Alexandre de Cordelles i Oms n’oferí la direcció als jesuïtes, que no
l’acceptaren fins el 1635 i van haver d’esperar, sembla, fins el
final de la Guerra dels Segadors per a
prendre’n possessió. Llavors una comunitat de jesuïtes, parcialment independent
de la de Betlem, se’n va fer càrrec. Des de llavors va créixer tant que es va
haver d’ampliar amb tres noves aules.
Uns
disset professors jesuïtes ocuparen les càtedres de gramàtica, retòrica,
filosofia moral, història, geografia i llengua francesa. Professors seglars
ensenyaven dansa, música i esgrima. Totes les disciplines s’hi ensenyaven en el
grau més avançat. A la Biblioteca de Catalunya es conserva un gravat de l'any 1757 on, en vuit vinyetes, es representen les diferents matèries que s’hi impartien. En una d’aquestes vinyetes denominada Musica et Saltatoria (música
i dansa) es pot veure un grup de nobles contemplant dos alumnes ballant, mentre
altres tres toquen els seus instruments de violí, guitarra i flauta. Cosa que
fa pensar que l’ensenyament de la música hi era important.
Gravat del 1757 |
El
seu prestigi el va convertir en el centre d’estudis predilecte de la classe
alta catalana i per aquest motiu es coneixia com Col·legi
o Seminari de Nobles de Cordelles. Llavors, sense restriccions familiars i
només lligat a l’estament noble, ja s’hi donaven classes a alumnes externs. Va
ser una institució important en la vida de Barcelona i va adquirir gran prestigi
en la formació dels fills de les classes privilegiades de tot Catalunya com
Antonio Amat i de Junyent, pare del Baró de Maldà i el mateix baró de Maldà, el
qual en el seu Calaix se Sastre, dóna
interessants explicacions sobre la guitarra i els seus intèrprets. Gràcies precisament al diari privat del baró
coneixem una sèrie de nobles que tocaven la guitarra, gairebé tots de la
generació del més universal guitarrista català:
Ferran Sor. També va ser alumne del col·legi Manuel Amat i de Junyent,
oncle del baró de Maldà i germà del pare el qual va ser virrei del Perú. A Barcelona es va fer
construir el Palau de la Virreina a la Rambla, a la vila de Gràcia, a l’actual plaça de la Virreina, hi tenia una gran propietat per a passar els
estius. Josep M. De Sagarra, a les seves memòries, parla d’avantpassats seus
que també en van ser alumnes. El col·legi es va fer molt famós i va ser
considerat com un dels primers en el seu gènere; es va avançar en dos-cents
anys al de nobles de Madrid.
Hi
havia una gran rivalitat amb el proper
Estudi General o Universitat, que estava adossat a l’antiga muralla, prop
d’una de les torres de Canaletes, entre les portes de Santa Anna i de Sant
Sever o dels Tallers i la seva façana principal, molt senzilla, estava situada d’esquena al que ara és la plaça de Catalunya,
aquesta rivalitat, doncs, va ser cada cop més gran. Hi havia diversos motius de
discòrdia però sembla que el més notable és que els alumnes de l’Estudi General
o Universitat eren austriacistes i el col·legi de Cordelles, regentat pels
jesuïtes, era partidari de Felip V. En algun cas els conflictes van portar a la
clausura dels dos centres, fins a l’acabament del curs acadèmic, per apaivagar
els ànims dels estudiants.
Felip
V va suprimir la Universitat barcelonina i va convertir l’edifici en caserna.
El 1843 va ser enderrocat per tal d’obrir a les muralles la Porta d’Isabel II.
Torres de Canaletes i entrada a la caserna militar |
Edifici dels Estudis Generals convertit en caserna |
L'Estudi General durant la revolta contra el general Espartero |
diumenge, 25 de novembre del 2012
Fundació dels Jesuïtes a Barcelona II
Quin va ser el principal
problema amb què toparen el jesuïtes?
El més greu inconvenient amb què toparen els
jesuïtes va ser la parròquia del Pi. És
obvi que la gran quantitat de convents dins el límit de la feligresia minvava
la importància del Pi i per això es van oposar frontalment a l’ambiciós
projecte. El pretext va ser el sistema poc delicat que els mateixos jesuïtes
van fer servir per a fer fora de llurs cases quatre llogaters, com a mínim un
amb taller, que les habitaven. Aquestes cases estaven al lloc que avui ocupen
el vestíbul i els peus de l’actual església de Betlem, entre el carrer del
Carme i el carrer Xuclà.
El rector del Pi, el 1680, va
comunicar a la seva gent que, amb creu alçada, ocupés amb violència, si calia,
les cases fins que la justícia declarés plet que, sens dubte, seria al seu
favor, deia el rector. Hi va haver veus doctes que van cridar a obrar amb
sensatesa, tot recordant una situació semblant uns anys abans entre el Pi i un
altre convent. Però el rector es va presentar exigint als veïns que havien
estar foragitats de casa que hi tornessin. El rector va ordenar als jesuïtes que
aturessin les obres i tot seguit es va obrir un contenciós entre el Pi i la
Companyia. Tot Barcelona n’anava ple. Hi
havia partidaris de les dues bandes. Es tocaren les campanes del Pi, tota la parròquia semblava una tropa, uns
anaven amb les armes a les mans i d’altres preparats per a qualsevol revolució
sagnant, davant de les cases del carrer del Carme hi havia més de cent persones.
Els pobres veïns que havien estat foragitats de casa, entre uns i altres,
estaven morts de por.
Després de molts aldarulls, a poc
a poc, va parar aquella terrible tempesta ja que el duc de Bornouville, (el virrei), va enviar al Pi un advocat,
fiscal de la Reial Audiència, el qual va dissipar el motí.
El plet promogut pel rector del
Pi, oficialment, es referia a la queixa davant del rei que 800 cases, durant 40
anys, havien estat enderrocades per a edificar, en gran part, convents i per
aquest motiu la parròquia s’anava despullant i, segons el rector, això era un
gran perill ja que convenia que la ciutat estigués poblada per a poder
defensar-se del seus enemics i deia el rector que amb convents no es podia defensar la
ciutat.
Situació de l'església del convent i del col·legi de Cordelles |
Del 1651 al 1732 s’edificà
l’església nova de Betlem. El convent i el seminari eren al lloc que ocupa l’edifici de l’antiga Companyia de Tabacs de Filipines i el carrer del Pintor
Fortuny. Tenia claustre i una gran
capella interna al primer pis amb deu teles de Viladomat, pare i fill, i al
segon pis hi havia la biblioteca. Anava del presbiteri a la paret mitgera del
Col·legi de Nobles de Cordelles, que després també se’n van fer càrrec els
jesuïtes. El conjunt arribava fins al carrer del Bonsuccés, el carrer del Pintor Fortuny no es va obrir
fins el 1935
No fa gaires anys als soterranis
dels Tabacs de Filipines encara hi havia restes del convent dels jesuïtes, ara
l’edifici s’ha transformat en un hotel i ignoro que ha passat amb aquestes
restes.
Antiga Companyia de Tabacs i església de Betlem |
Gravat de l'església de Betlem i la Rambla 1845 |
Anna M. Moya Guixà
Bibliografia:
JOAN ROSÀS, Seminari sobre els
convents del Raval, Barcelona, Casa de
Misericòrdia, 2001
CATÀLEG MONUMENTAL DE
L’ARQUEBISBAT DE BARCELONA, La Rambla i els seus convents 1995
JOAN AMADES, Històries i
llegendes de Barcelona, passejada pels carrers de la Ciutat Vella 1984
dissabte, 17 de novembre del 2012
Fundació dels Jesuïtes a Barcelona I
On van
instal·lar els jesuïtes el primer convent?
Sant
Ignasi havia dit que Barcelona va ser una de les ciutats que més va estimar.
Ell mateix en una carta a Jaume Cassador, que després va ser bisbe de
Barcelona, escriu “me parece y no dudo que más cargo y deuda tengo a esa población que a ningun
otro lugar en esta vida” Carreras Candi ens diu com “los jesuïtes resulten un
orde molt barceloní en la seva fundació”
Les
amistats que havia fet Sant Ignasi a Barcelona van afavorir perquè, un cop
fundada la Companyia, no triguessin a establir-se a casa nostra. Sant Ignasi va
enviar el pare Araoz que, amb quatre sacerdots catalans, s’instal·laren a
Barcelona. De primer llogaren una casa davant de la parròquia del Pi, el
lloguer el pagaven persones amigues i les monges de Santa Clara.
Prop del Pi
s’hi van estar vuit anys. Després de residir en aquesta casa, el 1553, passaren
al domicili definitiu de la Rambla. En principi els jesuïtes es dedicaven a
cuidar malalts de l’Hospital, de les presons i de les galeres i no escatimaven
hores per a dedicar-se a aquesta tasca. Al cap d’uns anys els va arribar permís
de Roma per a erigir una congregació de seglars, la Congregació de la
Nativitat de Nostra Senyora. La congregació estava integrada per homes. Malgrat
això, hi havia al mateix segle XVII un grup de dones associades a la
congregació dedicades a l’assistència de les pobres malaltes tant de l’Hospital
com de les presons ja que en aquelles èpoques les malaltes estaven molt
desateses. Però això ja ho explicarem quan parlem de les Darderes.
A
mitjan segle XVI vora del carrer del Carme hi havia l’ermita de Betlem. Els
jesuïtes -o els inyigos, com els
deien aleshores- la van comprar per fer-hi un convent i l’ermita la van
convertir en església conventual.
Se’ls
va concedir llicència episcopal per aixecar capella i altar sota l’advocació de
Nostra Senyora de Betlem i també van obtenir permís dels Consellers. Era un
temple petit, aproximadament l’absis de l’actual església de Betlem. Abans
calgué, però, enderrocar l’hostal de la Parra, que era el
més antic del Raval.
Aquesta
primera construcció, aixecada entre el 1553 i el 1555, s’anà ampliant, ja vam
veure que els convents els projectaven per créixer. Quan es va construir l’actual
església de Betlem es va envair un bon
tros de la Rambla, com si les façanes principal i lateral dreta s’imposessin a
la contemplació de qui, venint de mar, pujava Rambla amunt. Sembla que
l’Ajuntament ja els va cridar l’atenció.
Les burres de la llet a la Rambla principis segle XX al fons església de Betlem |
Venda de llet a la Rambla davant de Betlem principis segle XX |
divendres, 9 de novembre del 2012
Introducció III
On s’acostumaven a instal·lar els nous convents?
Si
podien, per a fundar un convent, triaven un lloc on ja hi hagués una devoció
anterior, per exemple, una capelleta o una ermiteta i una font i n’aprofitaven
la devoció a la Mare de Déu que hi havia a la capelleta i així ja tenien uns
devots garantits.
A
la part baixa del Raval, de Sant Pau del Camp cap avall, hi havia estanys i
aiguamolls i era zona considerada insana, no hi havia cases, només convents poc
atractius: penedides, hospital de Job per a sifilítics, que era mig hospital i
mig presó i alguna altra institució per l’estil.
Cada
convent, a tocar de la tàpia, hi tenia sis o set casetes que llogaven i també
servien per a tancar l’hort. En molts casos, aquestes casetes són l’inici de
carrers actuals com el carrer del Carme que té l’origen en unes cases que els
religiosos del convent del Carme van construir, poc o molt, a l’alçada d’on ara hi
ha el carrer dels Àngels.
Els
gran convents de la Rambla, com la majoria dels del Raval, es funden durant els
segles XVI i XVII, igual que els col·legis d’ensenyament superior, però va ser
a mitjans segle XVI quan se'n van crear més. Es tracta per tant d’edificis
barrocs. Al Raval va arribar a haver-hi cinquanta convents encara que no tots
són d’aquesta època ja que hi ha fundacions molt anteriors: Sant Pau del Camp,
el convent de Sant Llàtzer o hospital de mesells, tots dos romànics, el convent
del Carme, que va ser assaltat el 25 de juliol de 1935 quan la Crema dels convents, el convent de Sant Antoni, cremat durant la Setmana tràgica el 1909, tots dos gòtics. També hi havia altres convents anteriors al segle XVI com el dels Àngels, que fins no fa gaires anys era un magatzem de ferros.
Anna M. Moya Guixà
Bibliografia:
JOAN
ROSÀS. Seminari sobre els convents del
Raval, Barcelona 2001 Casa de Misericòrdia.
ALEXANDRE
CIRICI. Barcelona pam a pam, Barcelona
1971
MONTSERRAT
BETRIU. Cursos Història de Barcelona i
Temes de Barcelona Escola de la Dona
IL·LUSTRACIONS
D’ALEXANDRE CIRICI. Barcelona pam a pam
dimecres, 31 d’octubre del 2012
Introducció II
Com
s’acostumava a instal·lar un convent?
Els
convents tenien el dret expropiar, cosa que no tenia el poder públic. El dret
per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal·lés un altre a la
mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel·lària
fins i tot absorbint carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur. Al segle
XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a
edificar-hi convents.
Si
bé el creixement de la ciutat havia fet que el rei decidís construir una nova
muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió
econòmica i demogràfica, a causa de les epidèmies i de la pesta bubònica o
pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània,
l’espai del Raval no es va poblar perquè la demografia no sols no augmentà sinó
que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser ocupats
per convents i institucions benèfiques.
Per
tant el que desitjava Pere III no es va acomplir per mor de les epidèmies i de
les crisis. Com que l’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava
encerclat per la Muralla de Jaume I, estava
completament saturat, les noves institucions religioses que arribaven a la
ciutat es veien obligades a instal·lar-se a la banda dreta de la Rambla perquè
hi trobaven terrenys buits.
Però
instal·lar un convent no era gens fàcil, sovint comportava un conflicte entre
eclesiàstics: tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes
donacions que ja no anirien a la parròquia sinó al nou convent en una època en
la qual els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les
parròquies i la del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament impedir-ne
la fundació o el creixement. Pensem que normalment el convents, en
instal·lar-se, ja es projectaven per créixer
i quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable:
església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort, de
vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col·legi
d’ensenyament superior per als membres de l’orde, de vegades en un altre
indret.
Però
el conflicte no era sols amb la parròquia sinó que també representava un
conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint,
no sempre, la instal·lació s’havia de fer d’amagat; de nit, hi arribaven amb
carro, de vegades el futur convent era una trista caseta que havien llogat a
través d’una persona de confiança, en moltes ocasions era una quadra amb només quatre
parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es
feia de dia, tocaven la campaneta i deien missa i ja era un convent, il·legal
però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això ho explica molt bé santa Teresa de Jesús a la
seva obra El libro de las fundaciones
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Introducció I
Per
què la tercera muralla?
La
ciutat dins l’antic recinte romà estava saturada i s’havia hagut de construir
fora muralla. Barcelona en aquells segles havia augmentat molt de població i
havien anat creixent viles noves: vila nova del Pi; vila nova dels Arcs, a l’actual
carrer dels Arcs, perquè hi havia un aqüeducte per on entrava aigua a la
ciutat; el vilar de sant Pere, sobre el camí continental d’Europa, que
travessava el que va ser el barri de sant Cugat, actuals carrers de la Bòria, de
Corders i de Carders. La més gran de totes les viles noves va ser la vila nova
de Mar, al camí de la platja o camí de mar, que anys a venir va ser el carrer
de l’Argenteria.
Cap
a l’any 1268, durant el regnat de Jaume I, es va decidir la construcció d’un
segon recinte emmurallat. Quan es va acabar aquesta segona muralla, anomenada
de Jaume I, la ciutat ja es tornava a trobar ofegada; no hi quedaven espais
lliures, o sigui que aquest segon recinte va encerclar totes les edificacions que
estaven desprotegides fora de la muralla romana però no va quedar espai lliure
per a noves construccions.
Perquè
no tornés a passar el mateix, cap al 1377, Pere III el Cerimoniós va començar
la construcció d’un tercer recinte que tancaria tot l’espai situat a la dreta
de la Rambla, l’actual Raval. Molts nuclis de població havien travessat ja la
riera de la Rambla i s’hi havien establert. Llavors el Raval estava poc poblat,
només hi havia alguns convents, hospitals i institucions benèfiques i també alguns pagesos amb els seus camps de conreu que es van situar vora dels
convents. Aquesta població, en cas d’un atac, estava totalment desprotegida, a
més els conreus era important que estiguessin dintre de la ciutat perquè, en un
possible setge, la població pogués tenir garantida la supervivència.
Les muralles |
Aquesta
tercera muralla havia d’acollir el creixement demogràfic i econòmic de la
ciutat. Pere III havia establert que a l’interior del recinte d’aquesta Tercera Muralla només s’hi podien fer
edificacions destinades a negocis o a habitatges perquè donaven més rendiment
econòmic. El primer que va fer, doncs, va ser prohibir l’establiment de
convents i de centres hospitalaris i benèfics perquè aquestes institucions, a
més de no donar rendiment, s’enduien molts diners de deixes que feien els
particulars, i també va prohibir que s’ampliessin els convents ja establers.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)